TEXTOS EN CATALÀ

Tots els textos, els trobareu publicats, a la revista " l'Esquerda de la Bastida " com a " Massana".

1 - LA FARGA CATALANA DE SUREDA. -1- Andreu Capeille 

Des de sempre el treball del ferro era molt conegut dins tota Catalunya. La farga catalana era documentada des de l'edat mitjana i la seva màxima esplendor s'assolí al llarg dels segles XVII i XVIII. Cal dir que el mineral abundava en els massís del Canigó, del Vallespir i Conflent. En el segle XIII, fins al final del XVIIIè, les fargues nombroses utilitzaven una gran quantitat de llenya per alimentar els forns en carbó vegetal. Del fet, els boscos foren totalment destroçats, i per falta de llenya a l'abast, el carbó raríssim va influir sobre la quasi deseparició de les fargues dins la nostra comarca. Les mines donaven feina a un nombre important de treballadors no tant sols els miners, però també als traginers de mineral que carregaven les mules fins la farga, i als buscarols, per l'abatiment d'arbres i la confecció del carbó vegetal. Dins tot Rosselló, es poden comprovar els rastres d'aquesta producció.

En els anys 1850, només hi havien unes 10 fargues en producció activa, que desapareixen al principi de 1900. El que més va activar l'acabament d'aquesta forma de tractament del mineral, és el desenvolupament de l'indústria dels alts forns cap els anys 50.

Així s'acabà la vida de les famoses fargues rosselloneses que solien fabricar ferro i acer amb baix contingut de carboni, mitjançant la reducció i la injecció d'aire al forn. Només queden encara que els seus records a poblets de la muntanya Vallespirenca : La Farga de Reiners, la Farga del Mig i la Farga de Sureda

SUREDA (SOREDE) -2-

Poble agradable al peu de l'Albera, de 2217 habitants, és un lloc molt tranquil, no lluny del mar, amb boscos de roures, d'alzines sureres i planters de lladoners. Els seus habitants, malgrat la gent jova que hi viu i feineja als afores, comporta un gran nombre de jubilats d'arreu Europa. Per accedir-hi, des del Boulou (El Volo) o del Perthus (Pertús), agafar la carretera D 618 fins la rotonda, i desprès la D11. Antigament les oliveres aportaven als habitants l'oli necessària a la cuina. Tal com el suro, destinat a la fabricació de taps, i els lladoners afectats a la realització de xurriaques. Avui dia, existeix encara una fàbrica d'aquests fuets dits de Perpinyà i única al món, la qual, perpètua la tradició i que es pot visitar. Al sud del vilatge, un camí mena fins un ermita : N. S. del Castell i al Castell d'Ultrera. Moltes raons de descobrir un poble tant acollidor, situat uns 5 quilòmetres abans Argelers.

LA FARGA DE SUREDA :

Pujant a la riba dreta de la riera de Sureda, (Direcció Vallée Heureuse dins Sureda) un rètol molt petit indicava fa poc temps encara : camí de la Capella, altitud 180m. Tot i, que el mapa IGN (Institut Geogràfic Nacional) ens dona el nom : El Martinet (El martinet és una massa de ferro molt pesada que servia per batre el metall, moguda amb un sistema de roda el.líptica, per l'aigua d'un torrent).

Aquest rastres de « capella », a la vora del riu i dels boscos de Sureda en el lloc anomenat « Fourat del mane » (Forat de la mina), són senzillament les runes d'una antiga farga datant d'alguns segles, construïda damunt un pendís dominant el torrent. És la forma o el dibuix de l'edifici que el va fer confondre a una capella ! És a dir que existeixen dues arcades disposades l'una a l'altre a 45 graus, amb voltes, donant a pensar a la forma en nau d'una capella romànica quan només és un típic aqüeducte.

L'arcada més important, té una obertura de 6m, i, al seu damunt, un mur, foradat de tres arcades més reduïdes. S'hi trobem també una canalització d'aigua. L'altra arcada, més petita, té una obertura de quasi 1,20m.

Entre l'aqüeducte i la farga, es veu com una torre, potser un depòsit d'aigua d'on surten dues canalitzacions de secció quadrada que conduïen l'aigua fins la farga.

L'aigua era utilitzada per fer funcionar al mateix temps, el buffet de vent i la massa de ferro del martinet que pesava uns 600 quilos. Es pot veure un exemple significatiu al Museu de les Arts i Tradicions de Ripoll. A Catalunya, tal com la Farga Palau de Ripoll, existien nombroses altres fargues : A Banyoles, Sant Aniol, Maçanet de Cabrenys, Camprodon, etc...

Totes aquestes runes necessitarien un entorn desembarassat de les bardisses i a més, intentar una mica de restauració per donar una altra idea del treball dels nostres avis i guardar per sempre, la memòria de la indústria del ferro, desapareguda dins dels nostres paisatges. Però, algunes persones de Sureda, ja s'han reunit a fi, i de manera benèvol, acomplir les obres de protecció de l'edifici i de neteja de l'entorn.

-1- Fernand Poirot - Artisanat Catalan d'Hier et d'Aujourd'hui- Edition Midi Livre. 1973.

-2- Roussillon, Vallespir, Conflent, Cerdagne, Capcir - Editions MSM. 1998.

2 - SALVEM EL PAGÈS DE L'ALBERA. Ramon Boix

En el número 29 (Abril de 2001) de l'Esquerda de la Bastida, en J.M. Tejido hi ha publicat l'article « Salvem el pagés de l'Albera ». « Per una jornada de recuperació d'una espècie autòctona en perill ». L'extinció del pagès de l'Albera és cosa de pocs anys si no s'hi intervé. I no és un drama humà en si mateix la deseparició dels profesionals de la terra: segurament trobaràn una alternativa que els assegurarà una tranquil.litat econòmica que potser ara no tenen.

 « L'equilibri » del territori ha estat en constant transformació segons les necessitats dels alberencs. Des del paleolític hem anant eliminant la fauna, hem canviat boscos per pastures i conreus, conreus per boscos. Els pagèsos, pastors, llenyataires i carboners, durant segles han anat canviant la fesomia d'aquestes muntanyes i valls. Si mirem l'Albera, o la península del cap de Creus - cap de Quers, podem veure els milers de feixes, amb milers de quilòmetres de paret seca, per aguantar la terra destinada a conreu.

Avui tenim un territori abandonat, esgotat. El flagell de les flames no l'ajuda a recupear-se. La intervenció barruera de l'home, tampoc; els aterrassaments i les plantacions de coníferes, és una perillosa agressió a la terra.

Tot i l'abandonament, al foc i a les canonades; el bosc es recupera, lenta, però, inexorablement. El que no puc dir si això, era, és, bo o dolent. Simplement és un canvi, un més dels que l'home a provocat, dençà de la seva arribada a aquestes valls a redós de l'Albera.

Estar a la serra d'en Cintet i contemplar a ponent la plana de Cantallops, humatitzada, conreuada, cuadriculada; en camps, vinyes, olivars i també xiprers arrenglarats per esmorteir el fort tramontanal. Paisatge esquitxat pel mas Flaquer, can Llobet, can Pei, la Corpella i Bell-lloc. No és el mateix que mirar a llevant per mirar, els comuns de la Mata Baixa, la serra dels Roqueters i els Castellars, amb una vegetació eixuta, eliòfila i aspre, que no té res a veure amb la frondositat dels boscos de Requesens, ni molt menys amb l'espectacularitat cromàtica dels conreus. Avui no tot són camins i dreceres, només pistes i algún corriol i sender. Això és bo, o es dolent?

En els últims 40 anys, els pobles de l'Albera han suportat una gran transformació. Els canvis socio-econòmics, el turisme i l'obertura a Europa, van transformar profundament la vida dels ciutadans. Teniem noves alternatives per guanyar-nos la vida, abandonant els conreus tradicionals d'aquesta contrada, la vinya i l'olivar.

Fa anys havia sentit a dir, per gent del sector viticultor empordanés, que, el productor era bo, que l'elaborador era dolent i que el comercialitzador era pitjor. Ho dic en passat, ja que, en l'actualitat l'esforç d'aquets últims anys - de tots els que intervenen en el sector del vi, han aconseguit vins de gran qualitat de la D.O. Empordà-Costa Brava, i que les vendes han traspassat fronteres.

A l'Albera Nord, les rendes i el poder adquisitiu, eren i són molt superiors als de l'Albera Sud. En desconec la causa, però, han conservat el conreu de la vinya, tot i que la feina no és pot fer amb màquines. A la D.O. Banyuls Cotlliure, hi han 1700 Ha. i, 6000 Km. de parets seques. Tampoc podem oblidar la D.O. Rivesaltes i "Côtes du Rousillon", al faldar de l'Albera Nord. Això si, amb vins de gran qualitat i reconeguts arreu. Al sud, moltes vinyes s'havien abandonat molt abans de la cursa per aconseguir les subvencions comunitaries, per l'abandonament del conreu.

Si mirem els index de població dels darrers cinquanta anys podem observar una devallada important que tenia una relació directa amb la disminució de les feines agràries i forestals. Per contra a la Jonquera i a les poblacions de la costa, el sector serveis i turisme donaven una alternativa, amb unes espectatives econòmiques superiors a les que podia donar una terra assedegada, en que els propietaris no invertien, o no ho feien en la mesura necessària per transformar i modernitzar les explotacions, amb noves varietats, tècniques de conreu i mitjants per l'elaboració de vins de qualitat.

Hi ha pobles - en passat i present- en que, el principal medi econòmic, son les pensions, o bé, treballar fora del poble. Era evident que els joves refusaven treballar la terra, una opció tant digna com continuar l'ofici dels seus pares.

No sé qui desaparaeixerà abans, si la vaca de l'Albera o el pagés. El evident que, les dues espècies s'extingeixen per la mateixa causa : l'econòmica.

Ara bé, els pagesos poden decidir el seu futur, les vaques de l'Albera, no hem d'apostar per la reintroducció d'aquestes espècies en perill, encara que no sempre hem d'esperar que siguin els de fora els que ens treguin les castanyes del foc.

3 - TIPUS DE DÒLMENS. Josep Ribas

Dins la serra de l'Albera hem de diferenciar tres grans grups de monuments megalítics; els sepulcres de corredor, les galeries catalanes i els dòlmens simples. Tots ells presenten variacions arquitectòniques, depenen de l'època de construcció o la situació geogràfica. A més a més existeixen altres tipus de construccions funeràries com són, els para-dòlmens, els abrics sepulcrals i els hipogeus (coves artificials).

Sepulcres de corredor

Són els més abundants a la serra de l'Albera, amb un percentatge superior al 80% de la totalitat de dòlmens. La seva estructura esta formada per una cambra principal amb format subcircular, trapezoïdal o rectangular, lâentrada a la cambra si accedeix a través dâun passadís o corredor format com a mínim per dues lloses, en alguns casos també poden ser parets de pedra seca. Aquest passadís o corredor es sempre més baix que la cambra funerària. L'accés al corredor és per una llosa situada al final del túmul, que té la funció de porta per les posteriors reutilitzacions. La cronologia dels sepulcres de corredor s'exten entre les darreries del neolític mitjà fins el neolític final. En troben des de les Illes Britàniques fins a Portugal, passant per tota la façana Atlàntica. Dins les nostres contrades són presents únicament al Baix Empordà, Alt Empordà, Roselló i Conflent.

Dolmen de Gutina

Des d'Espolla agafem la pista que ens porta a Vilartolí, a mig trajecte apareix un trencant en direcció nord, a poca distància i vora del camí a l'esquerra hi trobem el dolmen de Gutina.

L'any 1866 un investigador francès ja el visità, més tard fou Josep Antoni de Nouvilas qui l'esmentà, entre finals del s. XIX i principis del s. XX. Aquest monument fou descrit per diferents investigadors. Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot i Garcia realitzaren durant el juliol del 1920 un croquis de la seva planta i secció i el classificaren com a sepulcre de corredor, ells mateixos durant l'any 1923 l'excavaren amb uns escassos resultats. L'última excavació es realitza l'any 1982 per membres del GESEART.

La seva cambra formada per 7 lloses de granit té un format subcircular, el corredor està fet per una paret de pedra seca, restaurada l'any 1985, del túmul circular en queden petites restes. La seva entrada és orientada a sud-est. Cal destacar sobretot els materials arqueològics trobats en les diferents excavacions que s'han dut a terme, sobresurt per damunt de tot el vas campaniforme amb les bandes impreses, reconstruït totalment, així com un microlit de sílex melat. El dolmen de Gutina es del tipus sepulcre de corredor i amb una cronologia del 3.500-3.200 a.C.

4 - ELS BUNQUERS DE LA JONQUERA. Laredo Roberto

Des del Consell Editorial de l'Esquerda feia uns quants anys que teníem pendent publicar un treball sobre els búnquers que hi ha al voltant de la població. Ara fa pocs dies i de forma casual, vam tenir coneixement que un estudiant de la Jonquera havia realitzat un treball de recerca sobre aquest tema. Aquests estudiant és Roberto Lanedo, un jove de 17 anys de la Jonquera que estudia a l'IES del municipi. El seu treball de recerca de fí de curs ha estat molt ben documentat sobre els búnquers que es van construir a la comarca de l'Alt Empordà després de finalitzar la guerra civil.

A la Jonquera, com reconeix l'autor, més o menys tots els nens d'aquesta població hem jugat o hem sentit curiositat per visitar en alguna ocasió aquestes fortificacions i aquest fet és el que l'ha motivat a tirar endavant amb el seu treball.

Accedir a la informació

Per fer el treball Roberto va haver de guanyar-se la confiança dels responsables militars de Sant Climent, que són els qui conserven la documentació relativa a aquestes construccions. Per mitjà d'alguns contactes finalment va aconseguir accedir a llibres, plànols i diferent documentació que li ha permés saber més coses sobre l'anomenada Línia P.

Què era la línia P?

La línia P era el nom amb el que es coneixia una línia defensiva i estratègica de búnquers que s'allargava al llarg del Pirineu i amb un traçat més o menys paralel al traçat de la frontera. La línia P era especialment consistent en els punts per on passaven les grans vies de comunicació. Això va fer que l'alt Empordà i en concret la Jonquera i la N-II fossin un dels focus importants de la línia P.

El nom de la línia responia, segons tres hipotesis cap d'elles confirmada, al lloc geogràfic Pirineus, l'estratègic de Primera resistència o el del responsable de la construcció, general Petrirena.

La construcció

La construcció de la línia va ser realitzada bàsicament per presoners de guerra republicans. Els materials usats no eren de bona qualitat i les condicions de treball van ser dures per als qui van haver de construir la línia en un termini de temps molt curt. Per norma els búnquers de l'alt Empordà tenien un gruix de formigó armat d'un metre i mig.

Objectius

Franco va ordenar la construcció de la línia P amb una concepció estratègica de profunditat, segons els estudiosos, al contrari de la Maginot que té una estructura lineal. Aquesta línia defensiva de búnquers que els francesos van construir al nord del país per defensar-se de la ocupació alemana va ser el motiu principal i que va servir en alguns casos d'exemple. La línia P però, havia d'impedir la invasió d'un suposat reagrupament de tropes republicanes exiliades a França, d'un suposat bloc soviètic o d'una possible invasió dels mateixos alemans.

Situació estratègica

Els búnquers més importants de la comarca es troben a la línia de la costa, Port de la Selva o Roses, i a la zona de Darnius i Capmany. Els de la Jonquera eren sobretot la primera resistència amb la que s'haurien d'enfrontar els invasors i per tant estratègicament no eren els més ben acabats ni estratègics ni tant sols els més grossos.

Per contra eren búnquers molt ben camuflats en l'entorn, i ocupaven llocs claus sobre les vies de comunicació terrestre. Entre ells es cobrien els uns amb els altres i mai van arribar a ser operatius per motius obvis.

Tipologia

Els búnquers de la línia P eren de 4 tipus diferents i formaven els anomentas Centres de Resistència. D'aquests centres a la nostra zona destacaven tres (d'uns cinquanta que hi havien): el 20, 21 i el 22.

Cadascún d'aquests centres, d'ordenació diferent als de la línia de la costa, estava format per un búnquer niu d'ametralladores d'entre 4 i 8 metres quadrats, el búnquer anticarro situat al costat de les carreteres, molt ampli a l'interior i amb magatzem de munició i aliments, un centre de comandament ubicat en una zona òpticament privilegiada i complementats amb observatoris protegits i finalment un búnquer refugi format normalment per tres naus.

La defensa i protecció dels Centres de Resistència es feia mitjançant les alambrades.

La majoria dels búnquers de la Jonquera es van finalitzar l'any 1943 i tot i els materials usats de baixa qualitat s'han conservat en un estat acceptable. Tal com reconeix Roberto, l'autor del treball, els búnquers més espectaculars es troben a Darnius i a Roses.

Futur dels búnquers

En general el destí final dels búnquers és ben divers. A la comarca tenim l'exemple del búnquer del coll de Banyuls que s'ha restaurat com a refugi per senderistes. A la Jonquera alguns s'han fet servir de gossera, altres de galliner i fins i tot un parell han servit com a vivendes precàries.

Darrerament el Ministeri de Defensa ha anunciat molt tímidament un pla de restauració que serviria per adaptar els búnquers a usos medioambientals, turístics i històrics. Però de moment aquestes intencions només ha quedat en això, intencions.

No hi ha dubte que l'esperit militar sempre serà permanent en aquestes construccions però no per això hauriem de deixar de banda l'interés i el testimoni d'un part de la història de la Jonquera, que sempre ha marcat el caràcter geoestratègic i defensiu del nostre municipi. La construcció més antiga documentada a la Jonquera és precisament una fortificació militar com és l'Esquerda de la Bastida. De fet, un dels motius que han portat Roberto a tirar endavant aquest treball té un motiu històric familiar, i és que el seu avi va participar en la construcció activa d'aquests búnquers.

5 - PORT - ARGELERS. Andreu Capeille

Abans de redactar el següent article, m'he entretingut, dins el seu despatx de l'ajuntament, amb el senyor Jean-Marie Picot, tinent d'alcalde i responsable del port d'Argelers.

Un dels últims ports de lleures que s'ha construit al Mediterrani de la costa francesa, és el d'Argelers. Està inclós dins la badia del Racó, al sud de les platges al final de la sorra i davant els primers penyasegats de la Costa Vermella. Es una corba gràcil del litoral rossellonès. Quan s'arriva davant de l'escullera des del mar, ja es pot veure el magnífic panorama que ofereixen les montagnes de l'Albera i més llunyà el Canigó, un veritable paradís salvatge. Des del port, i després la passera que hi ha sobre la riera de la Massana, els vianants poden passejar-se cap al passeig de mar llarguíssim i puntejat de pins que voregen les primeres cases dels any 20/30, amb l'estil especial de l'època.

A l'origen , fa uns 25 ans, en el seu projecte inicial, el port havia ser més important que el d'ara. Construccions de « Marinas », blocs de pisos nombrosos, i l'espai reservat a la zona pesquera i la de lleures molt més ampliat.

En 1983, una decisió de la « Préfecture » dels Pirineus Orientals del 30 de desembre de 1983, autoritza l'encàrrec de les obres que s'inicen l'any 1988. Pocs temps després, les cases surten del sol, el port esportiu compta aleshores unes 300 anelles d'amarraments que aniran augmentant al llarg dels anys. S'ha necessitat també una Capitania, que al principi fou dirigida per una associació d'usuaris de petites embarcacions tan de lleures com de pescadors aficionats.

Més tard, sortí la « Llei litoral  de protecció dels espais naturals », va reduir a gairebé la meitat les previsions més optimistes de la superfície del total.

Des d'aquest moment, el port rep més barques, velers i vaixells, a la planta baixa dels edificis, molts comerços s'hi han instal.lat botigues, cafès, restaurantsÉ Els pisos es venen, però en un temps de 5 a 8 ans cap aquí, ja no canvia més, sinó que es manté com un lloc de convivència entre els estiuejants (més de 100.000) i la gent del poble.

Entre temps, la fisonomia general de les activitats van desenvolupar-se una mica : 5 barques de pescadors i vaixells de passejades al mar tenen els seus llocs al moll de l'entrada. També, drassanes i tallers de manteniment naval. Dins els molls a la vora de l'aigua, alguns clubs de submarinisme troben un espai adequat a les seves activitats, també escoles de navigació i lloguer de barques i llanxes. Entre mig dels velers més moderns, s'hi descobreix al mateix temps, alguns llaguts o barques catalanes de pesca que sempre sorprenen a la gent. És com una mena de curiositat, conservades per una associació de restauració de vela latina, la qual les manté en activitat. 1-

L'animació es concentre sobretot durant els mesos d'estiu fins al principi d'octubre.

Ara, dins el port, en el curs de l'any 2002, són 796 el nombre de barques d'esbarjo que s'hi estan amarrades, amb 120 més als mesos d'estiu. Es pot dir que està ben ple. Malgrat això, les sol.licituds per posar-s'hi són sempre més nombroses, un exemple aquest any 2002, hi havia, a l'espera, unes 480 inscripcions per poder accedir a un amarratge !

L'ampliació del port es fa cada dia més necessària, ja que en 1986, el prefecte dels P.O, va autoritzar engrandir-lo cap al sud, però sense cap urbanització per així protegir la zona humida. Està previst un port a sec de cara a la zona tècnica. Aquest port podria rebre sobre une superfície de 2,5 h, els vaixells habitables de més de 8 m, que pertanyen a residents del Nord d'Europa.

En paral.lel als projectes portuaris, nous programes immobiliaris « Publics o Privats » estan en marxa, com també aparcaments, pistes reservades als vianants i als ciclistes. A més hi haurà un camí de passajada entre les ciutats d'Argelers i Cotlliure, fent l'entorn del port.

Dins el port s'esperen uns 1000 ancoratges, tot augmentant a l'arribar l'estiu a uns 480/500 més. Dins el marc de construcció de cases, aquestes tindran normes d'alçada, per facilitar de guardar a l'espai natural un visió raonable per tot arreu.

Tots el projectes, normalment, estan previstos d'acabar el 2008/2010. L'ajuntament d'Argelers està convençut de la bona utilització d'aquests nous projectes i donar tant a la gent del poble com als altres estiuejants el desitg de passar els seus lleures en condicions òptimes de confort i de plaer !

6 - PORTRAITS DE VIGNERONS - VINS DE L'ALBERA

(Retrats de Vinyaters - Vins de l'Albera)

Redacció de Massana.

L'Editorial MASSANA (agermanat amb la revista Esquerda de la Bastida), acaba de publicar aquest últim llibre de l'Andreu Capeille, de moment en francès, dedicat als vinyaters, cellers particulars o cooperatius de banda a banda del massís de l'Albera. Es un veritable cens. S'hi ha comptabilitzat més de 74 cellers que produeixen vins embotellats o al detall, amb diferents denominacions.

Les fronteres naturals són d'una banda, el riu Tec des del Voló fins Cervera, de l'altra l'Empordà. A la part de la Catalunya nord, s'hi constent 44 cellers, els vins s'anomenen « Côtes du Roussillon blanc, rosé, rouge, Collioure blanc, rosé, rouge, Banyuls i Banyuls blanc, Muscat de Rivesaltes i V.D.N Rivesaltes »

A l'Empordà tots els vins tenen la mateixa denominació « D.O Empordà - Costa Brava », i una implantació de 30 cellers o bodegues amb vins envasats o no, en aquest territori.

Els pobles productors són : Cantallops, Capmany, Sant Climent Sescebes, Espolla, Garriguella, Vilamaniscle, Vilajuïga, Pau, Masarac, Mollet de Peralada, Peralada, La Selva de Mar, Cistella i Pont de Molins.

A més de la importància descriptiva d'aquests cellers, hi troben també entrevistes amb els vinyaters que conten amb plaer una part de les seves vides, de la història del celler, de l'evolució dels vins, de les diferents maneres de fer, la comercialització, etc.

Una part important és la dels vins, normalment hi són tots esmentats amb les seves diferents collites de vi : Garnatxa dolç, moscatell, vi negre, blanc, rosat, caves. Els vins que han sigut més atractius pel paladar de l'autor, estan distingits per un porró de color que segueix la color del vi !

Per l'autor, la part la més atractiva és la vida del vinyater, els fets relatats es llegeixen a vegades com si fossin novel.les, i selon l'A. Capeille, la sensibilitat, la capacitat intel.lectual, és a dir l'art de manejar les maneres de fer amb els sols tant diversos i les exposicions geogràfiques, fan una mescla que ens procuren vins totalments diferents !

Cada denominació te un breu lèxic a fi que el consomidor sapigua el que porta les etiquetes, com per exemple : que vol dir criança, reserva, vi d'agulla, vi de licor, vi ranci, etc.

Per cada celler, el lector podrà informar-se del responsable, dels vins, de l'adresse, dels numéros de telèfons, fax, web, mail, totes aquestes dades fan cara al descriptiu històric del lloc, o del poble. Per un que li agrada el vi, sabrà que a més a l'entorn hi ha tal o tala cosa que li suggerirà ganes de passejar-s'hi amb la seva família abans o desprès de comprar vi. Més que un llibre, és un document preciós per tots els enamorats  del « sang de la terra ».

L'Andreu Capeille, a estat durant uns 20 anys el director del museu « Casa de les Alberes » d'Argelers, (museu dedicat a les arts i tradicions catalanes), també fondador de l'editorial Massana en 1968. Els seus propòsits ens ensenyen que a més de ser una beguda molt apreciable, veure el vi amb una certa moderació és un acte cultural compartit entre tots !

La presentació oficial del llibre a la premsa, a les autoritats, a associacions agrícoles i culturals, a tingut lloc al celler modern i espaiós del Castell de Valmy al poble d'Argelers. Molta gent, per aquest esdeveniment amb vinyaters de l'Empordà i del Rosselló que han degustat junts els excel.lents productes d'aquest magnífic celler.

Durant una setmana l'exposició d'uns 100 vins ha trobat refugi dins una parada de l'Oficina de Tourisme d'Argelers a la platja, i a la vista de tots els que desitjaven tenir el llibre firmat per l'autor.

El llibre és ja a la venda a la llibreria Elite de la Jonquera.

7 - L'ESQUERDA DE LA BASTIDA JA TE 10 ANYS (1994 - 2004)

Andreu Capeille.

El març de 1994 es va publicar el número zero de L'Esquerda de la Bastida i això vol dir que aquest any celebrarem el 10è aniversari. És un motiu d'alegria aconseguit només per la il·lusió i la constància de cadascún dels col·laboradors, anunciants i lectors de la revista. Per tant tots ens hem de felicitar d'aquests 10 anys, perquè l'engranatge ha funcionat. Aquests tres elements són en realitat l'empenta, la financiació i l'objectiu final que han permés que la Jonquera tingui el seu canal propi d'expressió, altaveu, informació i opinió que permeten fer, amb la mesura del granet de sorra, una societat més informada, per tant amb més criteri. També a la web : www.impremta.info/esquerda

Podreu seguir els actes de commemoració d'aquest aniversari mitjançant les pàgines especials de l'Esquerda, des de les quals us tindrem informats i en podreu fer el seguiment. A partir d'aquesta edició un logotip identificarà les pàgines de celebració. L'acord al que s'ha arribat amb la revista Massana permetrà que tots els subscriptors de l'Esquerda i Massana rebin les revistes germanes de forma recíproca.

8 - COM ES VEU LA JUNQUERA DES DE FORA ? A. Capeille

Es pot dit moltes coses sobre aquest poble que tots el rossellonesos coneixen més o menys. Des de fa molts anys, la vista a l'arribar, a canviat forçosament i aquell que utilitza la carretera principal, la N II, en direcció Figueres o bé comprar algunes coses dins els nombrosos magatzems, les obres li fan regirar el cap ! Aquí dos mons diferents, d'una banda el casc antic separat de la « Gran Via » per la riera, de l'altra la nova Junquera que no té res a veure amb el poble vell gràcies al seu conjunt enorme de naus i d'aparcaments de vehicles.

L'entrada ara més facilitada amb la destrucció de les marquesines, on hi havia la policia espanyola, us donen dues opcions : El poble vell o les noves infrastructures.

A l'antic carrer d'entrada, a mà esquerra, es veu la caserne « Cuartel de la Guardia Civil » i més lluny s'arriba al centre del vilatge.

En primer lloc, és la part més tranquil.la. Sembla la còpia de tots els poblets de Catalunya, i és agradable ; un carrer principal ben condicionat amb comerços de tota mena, fleques, carnissers, bancs, calçats, perruqueries, llar de la gent gran, cafés, estancs, església, museu i Ajuntament. No descuidarem el simpàtic mercat del diumenge que atreu molta gent, sobretot veïns i a vegades gent de fora. Aquí s'hi viu en tota tranquil.litat ; els ciutadans van i venen al ritme de la vida. Les mares acompanyen els fills a l'escola, els veïns xerren, els avis enraonen als bancs seguts a l'ombra o al sol seguint al temps, la policia urbana saluda a la gent i intenta preservar la relativa quietud d'una vida normal.

Passat el poble vell, s'arriba a les obres faraòniques de la « Nova Junquera ». És inimaginable pensar que les obres s'han endegades sense interrompre el tràfec ! Una carretera ampliada, recta, amb una mena de rotondes que ens permeten anar o a la autopista A7, o bé, a les diferents naus dels polígons industrials i de serveis. Aquí, cap cases, cap vida ciutadana, sinó, un aparador del que pot ser l'activitat comercial d'hípers, de gasolineres, de restaurants ràpids i de bufets amb cues llarguíssimes. En aquell mateix lloc, més al sud, s'ha arrasat terrenys encara lliures per fer-ne un immens planell destinat a rebre camions, naus i carrers.

Es fantàstic ! ja milers de camions, una de la més gran concentració d'Europa, descansen rera els supermercats on hi ha a dins tot el que necessita un xofer obligat aturar-se une quantes hores : Dutxes, quiosc, pressings, estancs, queviures, bancs, perruqueries, cafés, restaurants, etc. També autobusos turístics vuiden els seus passatgers per deixar-los comprar entre altres, oli, vins, tabac, alcohol, souvenirs, mentre que a les gasolineres els cotxes particulars omplen els seus dipòsits de carburants abans de marxar cap a França!

Per exemple, quan s'entre dins qualsevol magatzem d'aquesta zona, la parla és internacional, gent d'Europa, d'Àfrica s'hi encontren ! una barreja de civilitzacions. Després, que fan els homes del temps del descans ? Passegen a tot arreu, bosses de plàstic a les mans vers els seus vehicles. Quan diguem tots, segurament que és la gran majoria, però, una pregunta ens ve a l'esperit : quí són aquelles jovenetes que van d'un camió a l'altre ? Què venen ? Sembla que contestar és molt evident !

És això la Junquera per la gran multitud de Rossellonesos que freqüenten aquest passatge frontaler. Segons sembla, aquesta diversitat fabulosa no impedeix ningú passar-hi una estona !

9 - TRADICIÓ. COSME I DAMIÀ GEGANTS D'ARGELERS

Text : Andreu Capeille. Fotos : Crèdit photos Ajuntament d'Argelers

Els dos sants patrons de la vila d'Argelers, Cosme i Damià, aquest any 2004, han posats, per ser honrats amb ceremònies fastuoses, com gegants de la nostra ciutat.

Però abans una mica d'història :

-Els gegants són un element festiu molt popular i que podem trobar en les festes i celebracions de molts països. El tret que els caracteritza és la seva alçada, que fa que es passegin pels carrers amb majestuositat i despertin en la gent diversos sentiments: respecte, por, alegria, curiositat... Al mateix temps, el que els fa més populars i estimats és el fet que no hi hagi pràcticament dos gegants iguals; cada poble o ciutat té els seus propis gegants que no s'assemblen massa als del poble veí. Tothom s'identifica així amb els que representen la seva localitat. El seu orígen és incert i té tradició en diversos països europeus. A Catalunya apareix documentat el segle XIV en relació amb la processó de Corpus de Barcelona, i sembla que de bon principi era representat per un home disfressat i enfilat en xanques. Fins al segle XVI no apareix la geganta, que completa la parella que actualment coneixem: el gegant i la geganta. Els gegants sempre porten darrera una colla de capgrossos que dansen al só de la música que toquen els grallers. Els capgrossos són una figura simpàtiques i mogudes que acompanyen als gegants en les cercaviles i desfilades, empaitant la mainada i ballant al só de la música. Els sants Cosme i Damià jà són, des hi ha molt de temps, els patrons del gremi de Metges, Cirurgians i Farmacèutics.

La tradició dels gegants, ara arrelada al poble, fara més alegre cada any, el dia de la festa major. Argelers és una ciutat gegantera gràcies al dinamisme del jove comité de festes i del suport de l'ajuntament.

El seu president, Lionel Martí i l'equip del Comité de festes, s'havien compromès aquest any, a realitzar amb molta cura una gran festa per celebrar els sants Cosme i Damià.

Els seus objectifs eren de « mantenir la tradició amb un programa original i més ampliat del que era anys enrera, incloent-hi dos caps de setmanes festius ». El dissabte 25 de setembre, fou engegat el primer dia de festivitats, a la plaça mateixa que porta el nom dels dos sants, a costat de l'església Nostra Senyora dels Prats, amb cants i sardanes, mentre que una mica més tard, l'alcalde Pere Aylagas, lliurava, en un acte solemne, les claus del poble als dos gegants. Els gegants realitzats en un taller de Ribesaltes són l'obra de Joan-Pau Lopez, especialista en la matèria, el coixí, suportant les claus i les dues banderas, cosits i brodats, per Susanna Michaud. El cartell anunciant les festivitats, va ser creat per Francesc Clar, pintor molt conegut a casa nostra, que presentava també al mateix temps, al celler dels vinyaters d'Argelers, les seves obres recents dins el marc de l'exposició « Argelers, per els pintors de la vila ».

A l'entorn dels gegants, amb una joia indescriptible, es van poder veure i escoltar, els Cantaires Catalans, la Peña i castells de la colla castellera dels Angelets del Vallespir. A més, una cubada especial dels sants « Costers del Rosselló 2002 », elaborada i proposada pels vinyaters del Celler d'Argelers, regalara més tard, el paladar dels aficionats, com bons records d'aquests moments d'alegria.

En veure els dos gegants de 3,40m i de 30 quilos, sens cap mena de dubte hom es diu que no passaran inapercebuts en les seves pròximes desfilades. Però, aquesta vegada, els carrers eren omplerts d'una gent molt alegre de la qual, la majoria no tenia ni idea de la tradició.

Lionel Martí subratlla: « "No es podia fer qualsevol cosa". El confeccionador va tenir tots els elements històrics que teniem al nostre abast, per fi de restituir una imatge fidel dels sants. Evidentment, falten encara enigmes a resoldre, de moment no sabem si eren germans o si eren bessons. Això si, l'un era cirurgià, l'altre farmacèutic. Els dos, benefactors de la ciutat, mereixien la reconeixença dels veíns del poble ! »

És fàcil distingir-los : Cosme porte un llibre de medicina i Damià un morter i picamà.

Així, els sants Cosme i Damià, després de la primera sortida oficial del dissabte 25 de setembre, van assolir la segona, el dia 2 d'octubre. Un esdeveniment que no s'ha passat sense oir-lo de debó, ja que el campana va ser el protagonista durant un quart d'hora, quan les campanes es van posar a tocar sense parar, per anunciar la benedicció dels nostres gegants.

A partir del punt de partança, la Galeria Marianne, i en companyia d'un públic nombros, els dos gegants es van dirigir cap a l'església on els esperaven mossèn Salvador Carbonès. Allí, en una església renovada plena de gom a gom i en presència dels seus padrins, va tenir lloc el bateig.

Per Cosme, era Galdric Trencavent i Dama Radegunda de Ribesaltes, i, per Damià, Llaret i Auda dels Angles en Cerdanya. L'animació de la ceremònia era a càrrec dels cantaires catalans d'Argelers.

Acabada l'entronització sagrada, el seguici deixà N.S. dels Prats per un cercavila dins els carrers de la ciutat vella, fins la plaça de la República on el ball dels gegants va tenir lloc. Allà mateix, i després la tramesa de regals pels altres gegants convidats, Cosme i Damià els convidaren fent un ball de conjunt.

I eren nombrosos aquels altres gegants, doneu-vos compte : Els de Taltehull : Bernat Taillefer i Toda, els de Vilafranca en Conflent : Guillem-Ramon de Cerdanya i la Sança de Barcelona, els de Perpinyà : Jaume II i Escarmonde de Foix, els de Canet : Guillem i Geralda, i també els dels veíns d'Andorra i Badalona :Anastasi i Maria. Esmentem dins aquest cercavila la presència de dos capgrossos o nans.

Unes diades de festes originals, que faran memòria, recordem que els gegants d'Argelers sortiran a casa nostra i a d'altres pobles de Catalunya per animar manifestacions tradicionals.

10 - ZOOLOGIE : L'ÁGUILA DAURADA A L'ALBERA (1) - Joan Budó

L'àguila daurada (Aquila chrysaetos), que en espanyol l'anomenen águila real, és sens dubte un dels ocells més emblemàtics de la fauna europea. És de les més grans de les rapinyaires, amb una envergadura que sobrepassa els dos metres.

A Catalunya hi viuen només unes 70 parelles. Seixanta instal·lades al Pirineu i al pre-Pirineu i les altres repartides per les serres del sud del país. A l'Albera hi tenim una única parella, essent l'altra més propera a l'Alta Garrotxa.

Tot i ser un ocell molt gros és discret i cal ser bon observador per poder-lo contemplar. A primers d'any podem començar a veure com transporta branques per refer el niu. A l'Albera aquesta parella té coneguts, com a mínim, tres nius que d'una forma més o menys rotatòria van ocupant d'un any a l'altre. Aquests nius són instal·lats en grans roquissers i tenen un metre de diàmetre per més d'un d'alçada. Tot i ser d'aquestes mides costa de detectar-los, ja que són molt mimètics i integrats al lloc on són construits.

A finals de febrer o principis de març i posaran dos ous que mesos més tard es convertiran en aguilots capaços de volar junt amb els seus pares.

Un cop nascuts els petits, la parella haurà de doblar l'esforç en la caça. Bàsicament les seves preses són els conills, llebres i algún ocell de mida grossa. També aprofita com aliment qualsevol animal mort, que en el cas de l'Albera són els cadàvers de vaques que moren en els nostres boscos. L'altre recurs que pot aprofitar és la migració dels ocells que a l'Albera representen milers d'exemplars que, tant a la tardor com a la primavera, passen per aquesta part més baixa del Pirineu per fer els seus desplaçaments. Entre aquests hi ha les anàtides i coloms, substituts sens dubte dels minvats recursos, que temps enrera representaven l'abundància de conills i llebres i els milers de caps de bestiar (ovelles i cabres) que pasturaven per la zona.

Amb l'abandó d'aquest tipus de ramaderia existent al territori durant centenars d'anys, l'àguila s'ha espavilat per adaptar-se a la nova situació. Això es pot confirmar observant com darrerament sobrevola sovint la zona de distribució del mufló a l'Albera, aprofitant-se, amb tota probabilitat, per caçar les cries d'aquest ungulat.

Tot i la seva envergadura es mou amb facilitat per les zones forestals, tot i així necessita de grans espais oberts per caçar. Si som observadors la podrem veure planant per les zones de conreu de Cantallops, Capmany, Espolla i Sant Climent i a la carena de l'Albera. En zones tancades i més boscoses l'observació serà més difícil.

Un cop els polls ja han aprés a volar i sobretot a caçar sols són expulsats de l'Albera pels pares ja que no hi ha prou recursos. S'hauran d'espavilar a trobar un nou indret per fixar-hi el territori, amb fonts d'aliment, lloc adequat per fer niu i trobar parella. Tot aixó no és fàcil, un aspecte altament sensible per aquesta àguila com és la humanització fa quasi impossible trobar nous territoris, sense cap altre parella, per ocupar. En molts casos els exemplars joves es troben divagant pel país i solen acabar morts per manca d'aliment, electrocutats en alguna línea d'alta tensió o caçats furtivament amb un tret d'escopeta.

Per sort, doncs, encara a l'Albera podem presumir de tenir com a nidificant a una parella d'àguila daurada. És feina de tots conservar- la !

(1) - En français : Aigle royal.

11 - ELS CAGANERS A ARGELERS. Text i fotos : Andreu Capeille

Caganer qué és ? A l'iniciativa de « Massana » ( la revista) a tingut lloc, al museu « Casa de les Alberes » d'Argelers, una exposició sobre el tema dels caganers, la qual va ser oberta al públic del 10 de decembre 2004, fins al 15 de gener 2005. Per molta gent era una descoverta divertida i sorprenent, sobretot quan s'ingnora totalment aquesta figureta de fang, excepció alguns catalans rossellonesa, però principalment, els del Principat establerts a la part Nord de Catalunya.

Com arreu dels nostres pobles, les tradicions d'origen s'han més o menys barrejades i diluïdes dins une multitud d'altres, vinculades par gent de tots els països europeus, jubilada a Argelers i al seus voltants. Però sí, al museu els caganers han tingut un èxit no dissimulat. Molts no entenien com dins un pessebre es podia col.locar santons tan vulgars ?, i a més fertilitzant el terra, amagat això sí, no gaire lluny de l'infant Jesus,!

I es preguntava : Fer figurar el princep d'Astúries i la seva esposa, el cap de govern Espanyol i de Catalunya, santons de personalitats conegudes, etc., és possible fent ?

Dins els aparadors, hi havia més de 150 caganers exposats par tema amb els noms al davant per que tothom entenés quí eren, i, per millor assabentar com entraven dins el pessebre, un caganer, amagat rera un canyar feia la seva feina valorosa dins un petit pessebre reconstituït.

S'havia aprofitat que pocs dies passats, la revista Massana havia entrevistat a l'Estartit en al seu taller, la Sra A. M. Pla i el seu fill Marc Alòs, excel.lentíssims pessebristes que els fan tot de fang, amb cares d'un realisme evident, com també a Girona la pastisseria d'en Frederic Faure realitzador de caganers efímers de xocolata, i el primer donar a l'abast una dona caganera, l'alcaldesa de Girona : la senyora Pagans.

Aquests últims, feien gràcia, donaven ganes de cruixir o de xuclar a tothom que se'ls miraven tant per la semblance a tal o tal personatge, sinó per la bundancia del bloc de xocolata.

Semble que, amb el petit bulletí entregat a l'entrada amb les dades explicatives de la seva història i del seu sentit, ara el caganer sera un personatge bastant conegut al Rosselló. Afegim també que pocs dies després, el diari « L'Indépendant Catalan » de Perpinyà, proposava als seus lectors unes lignes amb fotos, sobre el tema i el perquè de les figures de reis, de princeps, cantants, polítics, religiosos etc.

Si aquesta primera exposició ha agradat a molta gent d'Argelers i del seu entorn, estem convençuts que anys endavant d'altres tindran lloc i potser més important. Que bé !!!

12 - IL.LUMINACIÓ DELS CARRERS D'ARGELERS. Andreu Capeille

Com cada anys quan les festes nadalenques es fan properes, l'ajuntament d'Argelers i els serveis tècnics de la ciutat pengen als carrers unes garlandes molts atractives que donen un aire decoratiu més bonic. Malgrat això, alguns no hi porten atenció, sembla normal. Segur, no tenen res a veure amb les il.luminacions de grans ciutats com Perpinyà, però atreuen tots els que ho vulguin cap els edificis públis, monuments i comerços. Ja podem ser convençuts que si no hi eren el final d'any no seria el que és ara. S'ha notat també que molts particulars pengen a l'entorn de ses pròpies cases o jardins, aquests fils sense bombetes flexibles i lleugers amb els quals es pot aguantar la forma qualsevol. Bonic no, tot això. Per tornar a veure-ls ens caldra esperar encara un any per creure's potser a París o Barcelona !

13 – CARNAVAL A ARGELERS. Andreu Capeille

Fa anys que el carnaval d’Argelers dona matèria a alegria dins els carrers de la ciutat. Però, aquest any la tradició s’ha vista canviada dins l’escolliment de la reina que des de sempre va ser una joveneta eligida entre unes quantes el dia precedent la primera sortida sobre el carrosse oficial. La dificultat és que de senyoretes més va, més és dificultós trobar-ne’n que vulguin presentar-se per encapçalar aquesta festa més  divertida de carnestoltes.
Es per això, que el comité de les festes va decidir canviar radicalment l’edat de la futura reina. L’esdeveniment tant esperat a tingut lloc el dissabte 5 de febrer davant uns 500 aficionats, els quals esperaven una reina famosa. Doncs per canviar el costum, i per primera vegada són « Iaies » que pretenien al títol tan prestigiós de Reina del Carnaval !    ( En francès : Miss Mamie) Eren cinq candidates, totes resident al poble i evidentment iaies. Les cinq van fer el paper a fons per a intentar seduir el jurat compost de carnavalers, a través tres criteris importantíssims : vestit i elegància, gràcia i personalitat i per fi, manera de desfilar. Es la Marcelle Perez l’eligida, avia de cinq nets, que fou coronada nova reina del carnaval d’Argelers. La reina és molt dinàmica, graciosa, atenta i voluntari. Es ella, al damunt de la cadira reial, que prendra lloc sobre el carrosse majestuós qui li és destinat durant les tres sortides de festivitats.
La festa carnavalesca 2004, estava dedicada al Rei Alfons Ier, fondador de Puigcerdà en 1177.  La primera desfilada prevista el diumenge 6 de febrer, no va poder, a cause d’un temps més que mediocre recórrer pels carrers de la ciutat. El pobre rei Alfons Ier (1) decebut, s’havia compromès que el dia 13, ell i la seva gent tindrien una oportunitat fantàstica de fer rua al mig dels carrers omplerts de badocs.
I allò que va preveure el rei es va realitzar. Bon temps amb tramuntana que no va impedir la sortida del seguici reial. Millor, els confettis de mil colors cauien com pluja, per recobrir els carrers d’un mosaic raríssim. Els diversos carrosses resplendissents de més de 100.000 flors de paper pacientment entorxats encantaven els participants. S’hi podia veure entre altres, una exhibició dels Mickey’s, el carrosse Rock’n Roll amb el King montant una moto blanca d’un realisme extraordinari, etc…
Quina gent ! tothom corria per veure la reina, digne, que rebia, més que l’Alfons, aplaudiments encantadors ! Alguns d’aquella, disfressats, d’altres, pares i fills, mirant amb els ulls plens de joia, les bufonades dels participants. D’Argelers, eren  nombroses les colles a peu, n’hi havien també dels pobles veïns de Sureda, Elna, Cervera, mentre que els carrosses, 19, donaren un espectacle digne d’una gran festa. Entre els diferents grups, les « Bandas » i « Fanfares » s’hi posaren de debó a fi que la gresca sigui communitativa.
Porten noms que sonen exòtics : « Los Amigos », « Diamantines », « Els Diam’s », « Els Goulamas’k » i la Peña « Lou Razet ». A més, un cercavila de pallassos va animar els més joves.
Però, normalment anys rera anys, tot s’acabà en una cavalcada nocturna fatal, on aquest dissortat rei Alfons 1er esgotà el seu regne sacrificat sobre una foguera gegant al vespre del 19 de febrer.
Tots els actors d’aquesta rua tradicional, han interpretat el joc com si fos, i o era, una comèdia burlesca, donant cita l’any vinent dient : per carnaval tot s’hi val ! ! ! !

(1)- Alfons II, Ier pels catalans – Rei d’Aragó, comte de Barcelona, de Besalú i de Cerdanya, Comte del Rosselló  - 1152. ? en 1196 a Perpinyà a l’edat de 45 anys.

14 - A ARGELERS HI HA GENT AL MAR. Andreu Capeille

En aquesta època d’octubre 2002, està sorprenent el nombre de turistes passejant-se per Argelers, que sigui al vilatge com per la platja. El temps ens ha permés de prolongar els dies on encara feia plaer de banyar-se, dins una aigua més o menys calenta, tal com ho era al principi del mes de juny.
Al poble, els carrers coneixen una activitat plena, profitosa pals comerciants que segurament no s’esperaven a veure en época de tardor, una activitat aconòmica tant satisfactòria. Pot-ser és un dels anys on la continuació de la temporada d’estiu va més enllà del final de setembre. Els magatzems, però no tots, veuen una freqüentaciò de turistes demanant mapes, targetes postals, diaris francesos i estrangers, una mica de productes alimentaris de cada dia, cafès amb gent asseguda a la terrassa, etc…Els moments més forts són els dimecres i sobretot els dissabtes, dies de mercat als carrers del casc antic. Aquesta mena d’activitat és molt apreciada, famílies senceres s’hi passagen, algunes comprant, però d’altres, donant una volta només pel descobriment d’aquest tipus de comerç més típic al sud que en d’altres llocs d’Europa. les parades criden l’atenciò pels colors i les olors de la fruita, dels llegums, de la roba, de les joies, dels llibres de segona mà, artesans de matelassos, de cadires, de teixits, productes casolans, vins, mel, pa al forn de llenya, mariscos, xarcuteria, olives, anxoves, etc…
A la platja, per la rambla del mar, la gent va i vais, d’una banda a l’altra d’aquesta llarguíssima passejada. Es una oportunitat de trobar coneguts, de fer xerrades, fer també bici, patí o simplement descansar uns quants minuts seguts en un banc. Tothom és sensible a l’entorn, a la bellesa de l’aigua molt tranquil.la, que no para mai d’arribar a la sorra, ensorrant els castells dels nens més petits, mentre que els pares més atrevits a vegades, i sense contemplacions es capbussaven dins el mar. D’altres estirats, la cara al sol, intentaven embrunir, els uns par mantenir el coloret de l’estiu passat, els altres, sobretot els dels països nòrdics de pell blanca començaven a ser una mica vermellosos. Els que no volien trepitjar ni la sorra ni tocar l’aigua, donaven la volta fins el port on els velers i les barques d’alguns pescadors sortien mar endins.
Els cafès amb les seves terrasses, veien gent beure una cervesa, d’altres fent la copa i els més joves empassant-se un gelat. Si al port alguns establiments eren oberts, l’arribada principal semblava un desert, llàstima, estic segur que amb tanta gent, haguessin fet calaix ! el carrer més important d’Argelers platja oferia unes parades de magatzems totes tancades amb les reixes fins el sol, semblant una ciutat morta ! Si volem perllongar la temporada, els comerciants necessitarien fer uns esforços, per mor de canviar la cara de tot això.
Aquests dies de vacances ,de Tots Sants, ajudats per un cel blau lluent i un sol calorós, el voramar semblava un dia de qualsevol dia d’estiu. Quin plaer !
Esperem que les amos de les botigues de la platja s’hagin passejats pels carrers, pel port, pel voramar, pels penyaters del Racó, donant-se compte que potser, en els anys més propers, seria oportú mantenir una activitat comercial més enllà dels final d’agost o setembre. L’ajuntament, com l’oficina de turisme poden afavorir aquest desenvelopament comercial a fi de promoure de prop als turistes la cara més atractiva d’un poble que es vol europeu ! ! !

15- PATRIMOINE - EL ROMÀNIC A LES SERRES DE LES ALBERES  Eliseu Peidró i Rami

Dins dels treballs de recerca i catalogació que l’Arxiu Romànic de la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) de Sants (Barcelona), està portant a terme a tot Catalunya, varem presentar un treball, no fa gaires anys, sobre els monuments de les Alberes ; treball de recerca i fotografia, gaire bé de tot el romànic d’aquest massís. (66 monuments romànics)
Varem fer un primer contacte amb el « Museu Casa de les Alberes » del poble d’Argelers de la Marenda on es va fer una exposició fotogràfica, i fou un moment per part de la nostra entitat, fer una recerca i divulgació del patrimoni romànic de les Alberes. La comarca de l’Albera, l’Alber o les Alberes, coneguda també com a Pirineu de l’Empordà i, més modernament, com a Balcó del Mediterrani, és la continuació de la carena divisidòria que va del Portús fins al mar.
Segons el Dr Solé Sabarís, les Alberes són serres baixes però destacades, de relleu relativament minso car s’aixequen entre dues planes obertes al mar : el Rosselló (Vallespir) i l’Empordà. Es el sector més oriental i menys elevat del Pirineu. L’Albera limita la plana rossellonesa i el Vallespir per un costat, i l’Alt Empordà per l’altre. Aquesta franja muntanyosa resguarda una sèrie de petites valls i per la banda del Vallespir són curtes i profundes i, per la part de l’Empordà, són més llargues.
En els racons més impensats es troben vestigis tan interessants com diverses esglesioles escampades per les petites valls i els miradors més estratègics, i les més anomenades abadies de Sant Andreu de Sureda i de Sant Genís les Fonts. I el monastir de Sant Quirc de Colera i el conjunt del Castell de Requesens i les antiques parròquies. Per tota la serra trobarem, monuments importants, i que en èpoques dels segles IX al XII i principis del XIII, que és l’època romànica, els monuments estaben units a les Alberes pels dos costats. Llocs importants i emblemàtics, els colls de Panissars i del Portús, són els passos més transitables de tota la Serra, travessats per camins importants des de temps molts remots. A la ratlla fronterera hi ha les ruïnes de l’antic monastir de Santa Maria de Panissars, que tingué funció d’Hospital de camí, i on s’hi han fet excavacions arqueològiques, han posat al descobert vestigis de la calçada romana.
Així donem una petita divulgació de la recuperació d’uns quans monuments més sencers i coneguts escampats per la serra i els seus vessants.
A prop de Vilallonga dels Monts, es troba un dels monuments més importants per la seva recuperació dels capitells i porta de marbre blanc i tota la seva reconstrucció d’aquest magnífic monument romànic molt visitat com és Santa Maria del Vilar.
I trobem altres monuments dignes de fer-hi unes boniques excursions :
Al municipi de l’Albera hi ha Sant Joan i Sant Martí. Les Cluses, Sant Nazari. Argelers de la Marenda, Sant Llorenç del Mont, Sant Ferriol de la Pava, Santa Maria del Castell d’Oltrera, Santa Maria del Prat. Montesquiu, Sant Sebastià, Santa Maria de Tanyà. Sureda, Sant Martí de la Vall.
Colera, Sant Miquel. La Jonquera, Santa Llúcia, Sant Pere del Pla de l’Arca, Sant Julià dels Torts. Rabós d’Empordà, Santa Maria de Colera.
Fins als 66 monuments que varem presentar en el treball fotogràfic, formant part del fons documental del nostre Arxiu Romànic de la UEC de Sants.
ELS ROMÀNICS  DE LES ALBERES :
Cantallops :    Sant Esteve, Sant Jaume d’Avellans, Sant Bartomeu de Belloc.
Colera :   Sant Jaume,  Sant Martí de Bussitges,  Sant Miquel de Freixe, Sant Genís d’Esorec. 
La Jonquera :   Santa Maria de la Jonquera, Santa Llúcia o St. Miquel dels Solans,  Sant Julià dels Torts, Sant Jaume de Canadal o Sta Cristina, Santa Maria de Requesens, Sant Pere del Pla de l’Arca, Castell de Requesens, Sant Romà del Castell de Rocabert,  Sant Martí del Forn del Vidre, Santa Maria de Panissars.
Llancà : Sant Vicenç, Sants Silvestre de Valleta,  Sant Genís del Terrer, Santa Maria de Vallmala.
Rabós d’Empordà : Santa Maria de Colera, Sant Quirc de Colera, Sant Julià de Rabós, Sant Julià de Rabós Vella, Sant Romà de Delfià.
Garriguella : Santa Eulàlia, Mare de Déu del Camp.
Sant Climent Sescebes :  Santa Fe dels Solers.
La Vajol : Sant Martí de la Vajol.
L’Albera : Sant Joan de l’Albera, Sant Martí de l’Albera.
Les Cluses : Sant Nazari de la Clusa, Sant Pere de Llaner.
Morellas : Sant Martí de Fonollar.
Argelers  de la Marenda : Santa Maria del Prat, Santa Maria de Tatzó d’Avall i Santa Creu, Sant Ferriol de la Pave (Sant Alexandre), Santa Maria del Castell d’Oltrera, Sant Llorenç del Mont, Santa Maria de Torreneules, Santa Maria de Vallbona.
Banyuls de la Marenda : Sant Joan Evangelista, Sant Joan Baptista de la Bassa, Santa Maria de les Abelles.
Cotlliure : Far (o torre) de Cotlliure, Santa Maria.
Montesquiu d’Albera : Sant Sadurní, Sant Cristau d’Albera.
Portvendres : Santa Maria de Cosprons.
La Roca d’Albera : Sant Sebastià, Sant Fructuós de Rocavella, Sant Llorenç de Torrents, Santa Maria de Tanyà.
Sant Andreu de Sureda : Sant Andreu.
Sant Genís de Fontanes : Sant Genís, Santa Coloma de Cabanes.
Sureda : Sant Iscle i Santa Victòria de Sureda, Sant Martí de la Vall, Santa Maria Magdalena de Veda, Mare de Déu Oltrera.
Vilallonga dels Monts : Sant Esteve, Santa Maria del Vilar.
El Voló : Santa Maria del Voló, Santa Margarida de Molars

16- LES PEDRES PARLEN : BELLAGUARDA. (ESQUERDA n°51) Xavi Guri

Fotos :  Frédéric Hédelin ( vista aeri ) i Andreu Capeille.
Ens trobem en un castell de l’edat moderna, hem de recordar com eren les guerres en aquella època. A l´ edat medieval les tropes atacants assetjaven el castell i després l’assaltaven. Tots tenim present imatges d’aquesta època en moltes pel·lícules, un munt de gent corrent  amb escales i escuts cap a una alta muralla per assaltar-la. En l’edat moderna les formes dels castells van canviar. Es van d’adaptar a les noves estratègies militars i a la força de l’artilleria. Aquesta, destruïa les antigues fortaleses, de muralles altes. Eren objectius grans i visibles, per tant fàcils. Els enginyers militars conscients del poder de l’artilleria i de la feblesa de les antigues muralles van crear un nou disseny.
La muralla augmentava el seu gruix per resistir els impactes i reduïa l’alçada. El fossar medieval va créixer perquè l’artilleria enderrocava les muralles i aquestes tapaven el fossar amb runa i la infanteria assaltava la fortificació amb major facilitat. La fortificació en tot el possible havia de quedar amagada ( el que es pretenia és que els artillers no coneguessin les línies defensives ni els edificis adjunts com el polvorí, les cavallerisses, els graners, la residència dels soldats etc. El castell de Figueres es un bon exemple d’això, el de Bellaguarda no ho és tant però també utilitza l’essència d’aquesta arquitectura.

Acabada aquesta introducció podem començar el nostre recorregut pel castell. Ens situarem a la porta de França vessant nord.
La pedra utilitzada per construir la porta prové dels trofeus de Pompeu del coll de Panissars. Era molt habitual aprofitar pedres de antigues construccions. Aquestes pedres no son granítiques i podem veure encara una mostra en el lloc original, els fonaments del trofeu de Pompeu.
Farem la visita pel traçat exterior de la muralla i fent la volta completa, començarem anant en direcció cap a l´oest (Panissars).
Si seguim caminant passades les portes a la nostra dreta veiem una paret perimetral feta de rajol (1), anem-hi. Podem observar que era una línia defensiva, els defensors es col·locaven amb renglera per dispara, podem dir que és una  trinxera. Ara si mirem entre el fossar (2) i on som nosaltres hi ha espai suficient per moure tropes (3) cap un lloc o un altre del castell per reforçar la defensa i sense que l’enemic els vegi i reparats del foc enemic.
Els soldats que estaven a la línia defensiva (1) podien ser ferits per la metralla al rebotar conta els murs. Per reduir aquest risc s’utilitzava rajola en lloc de pedra, perquè la metralla s’incrustava en aquest.
Era habitual la realització de trinxeres al voltant de la fortificació. El seu accés es feia per unes portes situades al llarg del mur (1). D’aquesta manera es defensava la plaça forta abans de que l’atacant arribés a les muralles.
Seguim caminant i trobem un revellí. Una torra de planta triangular i separat de la muralla. Us podeu preguntar, per què triangular i no quadrada o rodona?. És degut a l’artilleria. Per respondre a aquesta pregunta primer hem de recordar com eren els canons a l’època. A l’inici quan van aparèixer llançaven una pedra o un bola metàl·lica es destruïa una muralla per l’energia del projectil sense cap tipus de carga explosiva. Amb els anys la bola metàl·lica es va emplenar d’explosiu i al impactar explotava augmentant moltíssim el seu poder destructiu, posteriorment es va millorar la precisió. Doncs bé els revellís i els baluards es construïen amb aquesta forma, perquè l’impacte del projectil en una superfície inclinada el feia rebotar i per tant no els destruïa. Sembla increïble però és del tot cert, hem de tenir present la tosquedat de les armes d’aquella època envers les actuals.
Aquest és un esquema arquitectònic bàsic d’una fortalesa. En el que s’ha simulat diversos assalts i la resposta de l’artilleria.

Atac frontal.
Contraatacat amb foc d’artilleria amb els dos baluards i el revellí.

Atac al Revellí. Contraatac amb foc d’artilleria dels dos baluards. Si cau el revellí o entren al fossar, es contraataca amb foc de muralla i els baluards.

Atac als baluards. Defensat amb foc d’artilleria pels revellins.
El  segon revellí és el més complert, ja que disposa de contramines. Es pot entrar pel fossar, anem-hi. Una vegada a dalt veiem que era la primera edificació que s’enfrontava al invasor, per tant la més renyida.

Parlem de la seva capacitat de defensa
-A  la part superior si podia instal·lar canons o bé homes amb fusells.
-A la primera planta hi ha unes galeries, si hi entrem veurem que eren utilitzades per disparar per les espitlleres. El sostre és de volta amb petites xemeneies per evacuar els fums produïts per la pólvora.
- Alguns castells de l’època van ser atacats pel sistema de mina, és a dir s’excavava un túnel fins a sota la muralla i s’hi col·locaven explosius. Aquest sistema permetia destruir les defenses dels castells, per evitar això es van excavar unes galeries, perimetrals a les zones susceptibles de ser atacades per aquest mètode. En aquestes galeries  i restava un soldat amb la missió d’escoltar si sentia algun soroll provinent de l’excavació de l’enemic. Si el sentien excavaven un tros més d’aquella galeria, per determinar amb major exactitud quina era la posició de l’atacant per col·locar explosiu i ensorrar ambdues mines, matant als assalts.
-El revellí té una alçada inferior a la fortificació, no disposa de cap mena de protecció en la seva part posterior. Això es feia per si l’atacant aconseguia conquistar el revellí i no s’hi pogués fer fort. Podem veure que es pot disparar amb canons del castell cap el revellí, així es  rebutjava el més ràpid possible l’atac.
- La necessitat de reforçar la guarnició o l’avituallament de munició era una qüestió molt important ja que d’això podia dependre que el revellí caigués o no. S’utilitzava una via per aquest subministrament, per mitja d’unes escales que baixen per l’interior de la muralla i surten a la part central del fossar.

Si el revellí queia i els atacants volien assaltar la muralla es trobaven amb una trampa mortal, el fossar. Fixem-s’hi que a cada  lateral és presidit per troneres (dibuixat a l’esquema anterior). Això significa que els ocupants del fossar estan envoltats per tres focs enemics, siguent un blanc molt fàcil pels canons.

Aquest sistema defensiu va ser molt utilitzat. A l’inici de les armes de foc la majoria de les troneres apuntaven cap a fora del castell, amb el pas del temps el nombre de troneres que apuntaven al fossar era més gran que els que apuntaven a l’exterior.
El tipus de projectil utilitzat pels atacants i defensors eren diferents. Els atacants tots tenim present que utilitzaven les típiques bales de canó. Els defensors havien de fer blanc a un objectiu mòbil i petit  com un grup de soldats, tenint en compte la precisió de l’època i que en un principi les bales de canó no duien explosius, es plantejava un greu problema. Però si en comptes d’utilitzar una bala grossa feien servir varies de petites o metralla ja resolien el problema. Per fer una comparació feien servir els canons com els trabucs, el tret s’obre molt i els diversos fragments metàl·lics impactaven a més soldats. Així amb pocs canons podien netejar tot el fossar, i els soldats es convertien amb carn de canó.

Com funcionaven els canons :
Els canons d’aquella època tenien la capacitat de precisió i de repetició de tir molt reduïts i eren més difícils de moure. Per cada canó hi havia quatre artillers.
Els canons s’escalfaven molt amb cada canonada. Això era un problema molt important ja que si s’escalfaven massa explotaven, (això significava perdre un canó i quatre artillers, més tota la gent que hi hagués a prop) per evitar això podien optar per dos opcions : una era la de disparar amb un interval suficient perquè el canó es refredés. L’altre opció era de refredar-lo amb aigua, així es podia disparar amb més continuïtat però el problema de l’aigua era molt important ja que s’agafava de la cisterna i s’havia de transportar fins la posició del canó, necessitant més recursos humans.
Per evitar accidents amb les peces d’artilleria es construïa una protecció als laterals. D’aquesta manera si un canó explotava matava als seus artillers però no als del seu costat, que haguessin sumat 12 víctimes i 3 canons perduts.
Les garites són realitzades amb obra, la seva funció era de vigilància. Les del castell de Sant Ferran (Figueres) són posteriors, realitzades amb pedra i són desmuntables. Això té també un motiu i era per l’artilleria. El castell de Sant Ferran és mig amagat a la muntanya i només es veu a alguns trams de la part superior de la muralla, construïda amb formes poligonals, les garites estaven col·locades en vèrtex dels baluards, això permetia que l’artilleria de l’atacant sabés com era part de la fortalesa i per tant on havia de bombardejar. Per això en els conflictes es retiraven les garites.
Un petit detall :
En alguns carreus hi trobem petites protuberàncies. Pot ser algú si ha fixat, s’ha preguntat per què? Doncs era per poder-les aixecar. Existien altres sistemes com el d’ungles, pinces, etc.
Aquest mètode requereix la posterior eliminació de l’espiga per qüestions d’estètica. Degut a l’ ús militar i a la politica d’estalvi no es va fer.
Aquest sistema fou utilitzat per els romans, dos exemples són els termes de Pompeya i a la porta de Sant Sebastià (Via Appia) de Roma. Algunes tècniques constructives no evolucionaren malgrat el pas dels segles.

17- QUAN JO TENIA POCS ANYS L’AVI EM DUIA A LA BARCA… Lina Prud’homme.

És aquesta havanera que em ve  tot seguit al cap quan penso a la barca.
La barca és un llagut de rem.
Els llaguts de rem,  naveguen segons la tradiciò catalana de les nostre costes mediterrànies.
Sortir al mar a l’estiu o, a l’hivern, és un plaer. Però per a nosaltres el plaer també és,  el d’agafar els rems i fer avançar  el llagut amb la sola força de la nostra energia
 !Tots junts ! !Al mateix temps !
Sòm set dins de la barca. Sis les mans als rems i un al timò.
Sortir de Port Argelers i dirigir-se segons bufi el vent… vers les platges de sorra direcciò nord, o, cap al sud vers Cotlliure, Port-Vendres… Vorejar aquesta costa Vermella, tan ben  retellada  amb petites cales i penya-segats abruptes. Veure des de la barca, els ceps de  les vinyes,  que semblen voler mullar-se els peus en el mar i tot això amb les mans als rems ! Per a nosaltres és una joia ! 
També ho és,  poder respirar l’aire marí,  quan amicalment arriba per acariciar-vos el front i aixugar-vos les gotes de suor que hi perlegen.
Però… ! Alerta !
També podria ser, que un dels teus companys d’esforç,  pensi que t’extasies una mica massa,  admiran el cim del Canigò, cobert  d’un mantell de neu en aquests moments ! Tant magnífic a través les ulleres de sol !
I…Splash !!! T’enviï de cop una petita dutxa amb el seu rem.
!T’has de refer, ràpid !
!No passa res ! !Al cap i a la fi, això només és aigua salada !  oi ?

GranyotaRem, què és això ?

Una explicaciò un poc difìcil :
La GRANYOTA , és una granota en el Rossellò.
El REM, a més a més d’un rem,  és també, com ja sabem,  la desinencia catalana  de la primera persona del futur plural.
GRIGNOTER, en francés vol dir « rosegar o picar » en el sentit de « pica-pica »
Quan oïm Granyota, en el Rossellò, també podriem comprendre  « grignote » si hi afegim  « rem » oïrem :  « Grinyotarem » una barreja de dues llengües,  que vol explicar que,  a nosaltres ens agrada remar, evidentment,  però també aprofitar dels bons moments.
És a dir,  quan anem amb la barca, ens fem una joia d’atracar en alguna  tranquil.la i bonica cala, admirar el paisatge, banyar-nos i treure de dins la bossa,  alguna cosa per a fer un petit « pica-pica » i acompanyar-lo amb una mica del producte d’aquestes vinyes , que en el Rosselló és ben conegut, es mullen els peus en el mar.
Bé tot això per dir que, GranyotaRem és un club de rem,  instal-lat a Port Argeles des de fa dos anys i obert a tothom.
Normalment, sortim a la mar dues vegades per setmana : divendres i diumenge. Si voleu tenir més informació sobre les nostres activitats podeu anar a Internet : http://www.grayotarem.net - Fins aviat  

18- TRESORS ENTERRATS DINS L’ALBERA ? (1) Ramon BOIX

Les llegendes de tresors enterrats, abunden arreu, sobretot en els castells. Tots tenen alguna història de tresors desapareguts i de fets extraordinaris, alimentats per la imaginació popular. Al castell de Rocaberti, (2)  (ho escric amb la pronunciació local) sempre he sentit a parlar d’una cabra d’or. Ja fa molts anys no s’hi va trobar cap cabra, però, si unes monedes i altres objectes, que van estar exposats a la Jonquera i que ningú sap on van anar a parar.
Llegint els Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, del 2003, em va cridar l’atenció un treball de Josep Clara amb el títol de :  « Una excavació frustrada a la Jonquera. De quan el governador civil fou detingut pels militars. 1950 ».
En la llarga postguerra i amb la II Guerra Mundial i els maquis, la frontera era vigilada per l’exèrcit. Eren molts els pobles que tenien destacaments militars. Com és de suposar, n’hi havia a la Jonquera i a Requesens. Els búnquers de la línia P (aquí en dèiem nius i era coneguda per línia Gutiérrez) en són una bona mostra de la seva presència.
Resumint, la història anava així : la manca d’entesa entre el govern militar i el govern civil va impedir una excavació en busca d’un tresor, vinculat al secret de confessió. Un frare mercedari, amb el vistiplau del ministre d’Indústria i Comerç i amb coneixement del governador civil, havia vingut a la Jonquera per buscar unes peces d’or que havien estat enterrades entre la Vila i el Portús, durant la retirada de febrer de 1939.
El 23 de desembre de l’any 1949, el frare amb dos exiliats republicans (un tercer havia abandonat l’expedició i era a França ja que no se’n refiava) i acompanyats d’un policia no van tenir èxit en la localització del lloc on suposadament hi havia l’or. Intentaren portar l’altre exiliat que sabia el punt exacte, sense aconseguir-ho. El 4 de gener de 1950, els buscadors hagueren de suspendre el treballs, perquè el comandant militar de la Jonquera, que era un capità, els ho impedí. Necessitaven un permís del govern militar. Foren detinguts, interrogats I deixats en llibertat. El 5 de gener, el governador en persona, amb l’equip de recerca, es translladà al punt on havien d’excavar, amb obrers (segurament reclutats a la Jonquera). De nou els militars ho van impedir sense considerar l’autoritat del governador. El capità tenia l’ordre d’impedir-ho i el governador de fer l’excavació i que, si no era per una força major, ho tiraria endavant. Una patrulla de soldats, comandada per un sergent, armats amb metralladores i màusers, va ésser la força major que ho impedí.
Quan van aconseguir el permís del govern militar per fer l’excavació, els dos exiliats, que no les devien tenir totes, ja eren a França i no vulgueren saber res més. L’operació es va quedar en un no res. Comentant aquesta curiosa història, me’n van explicar una altra que havien sentit explicar fa anys. Resulta que uns 8 o 9 anys més tard d’aquell 1950, un exiliat republicà, del qual no se’n sap el nom ni procedència, que havia patit l’exili i al tornar, la presó, va venir a treballar a al Jonquera, de paleta. No havia vingut per casualitat, era aquí per buscar un tresor que havia estat enterrat quan anaven camí de l’exili. Això és el que havia dit. Al cap d’un mes de la seva arrivada, va marxar. Va trobar el lloc on era enterrat el tresor ? L’or encara era allà o potser li havien passat al davant ?
Sabem que l’expedició del frare va fraxassar. Aquell any 1950 hi havia molta gent que sabia el lloc on es buscava un tresor, eren molts els que havien participat d’una manera o altra en aquell afer. Fins i tot en unes conclusions, el frare especulava amb una companyia de Figueres. És del tot lògic pensar que algú altre va continuar la recerca del tresor. El va trobar ? Potser aquell exiliat va tenir sort ?
Segurament això no ho sabrem mai, però, és una bona història per explicar a la vora del foc.1-(L’Esquerda le la Bastida n°53.)
2-Castell de Rocabertí. (Fons : Web, Ajuntament de la Jonquera)
Les restes d'aquest castell, es troben al cim d'una penya granítica al n. de Santa Llúcia, dominant estratègicament els colls de la Serra de l'Albera. L'edifici de carreus escairats, conserva el portal d'entrada, l'escala d'accés restes d'una torre triangular. També hi ha restes de la capella dedicada a Sant Romà.
El Castell sembla que fou enderrocat al 1138 com a resultat d'un enfrontament entre el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ponç II d'Empúries, i tornat a refer al mateix segle XII. Tingué encara un paper destacat en la guerra contra el rei de França Felip l'Ardit, el 1285. El rei Jaume I hi sojornà, convidat per Dalmau de Rocabertí senyor de Peralada (crònica de Ramon Berenguer).

19- UN LLAGUT A LA LLACUNA
D’ARGELERS DE LA MARENDA A VENECIA. Lina Prud’homme.

Si, és de veritat, ho estem fent !
Cal pessigar-nos el braç per estar segurs que no sommiem. El cas és que,  som  a Venècia i que estem vogant a través la llacuna.
Si hem de passar aviat sota « Il Ponte de Rialto » amb el nostre llagut, és gràcies a la Vogalonga, la trobada de rems que reuneix cada any per la segona Pasqua (i ja  en fa 32), més de 5000 « vogartori ». Es un periple de trente quilòmetres per les   aigües venecianes. No és pas una competició, és tant sols un plaer ! Tot tipus d’embarcació hi és admesa, a condició que sigui de rems. Nosaltres hi hem anat amb el nostre llagut. Dir que és un regal fora poc !
Una gran quantitat de barques bigarrades ens envolten. Des del simple caiac monoplaça, fins a les llargues embarcacions de més de vint remadors .
Els venecians remen drets i les seves dones van molt elegants amb unes faixes amples a la cintura i les faldilles que volen al vent. Molt divertit aquell « bricoleur » que ha fabricat  una barca  amb un vell patí de mar sense pedals i un simple aparell de rem, d’aquells de  « fer músculs a casa ». També ben simpàtics, els ecologistes, que han disfressat la seva,  com  si fos  una petita illa,  amb força vegetació i remen amb unes pales. Una munió de gent multicolor, que parla totes les llengües, que canta i que riu.
Atenció, la cosa es posa difícil ! Ara arribem als canals de Venècia.
Els espectadors aplaudeixen i aclamen les barques i als remadors. Cada equip saluda aixecant ben alt els rems. Bastant difícil per a nosaltres amb un llagut !
Hi ha embotellament a sota els ponts. Els caiacs i les canoes proben de passar-nos al devant esmunyint-se per babord o per estribord, amb el risc de rebre un cop de rem involuntari al cap. Però tot això amb bon humor ! Es magnífic, hem arribat dins del temps previst ! Un quart d’hora abans de la canonada final.
Desprès d’aquest bonic passeig amb barca, ara toca passejar a peu. Desprès del soroll, la calme i la quietud dels vespres de Venècia. Increïble, els carrerons, els pontets, les placetes i fins i tot, la mateixa
« plazza Sant Marco »  són per a nosaltres tots sols ! …O quasi bé.
Meravellosa aquesta Vogalonga veneciana ; Hi tornarem !

20- TARDOR A L’ALBERA. Joan Budó i Ricart.

Quan l’estiu ha fet un pas enrera definitiu, comença a l’Albera una època carregada de personalitat pròpia, és la tardor. Els canvis en el paisatge vegetal i en l’activitat faunística ens conviden a gaudir de molts aspectes dels seu ric patrimoni natural.
L’aire i l’ambient es refresquen i amb això comencen les pluges, tant necessàries per tornar a activar l’aigua dels rierols i per omplir els estanys, alguns eixuts des de l’estiu. Moltes fonts tornaran a recuperar aquell ufanós raig que també havien perdut.
De sobte, ens arriben les primeres glaçades, encara tímides, que són l’avís d’alguna febla nevada a la carena en forma de serrell blanc, on hi podrem descobrir les petjades de llebres, senglars, guilles o d’algun cabirol. Amb això les vaques de l’Albera baixen de les carenes per refugiar-se als boscos de més avall.
Les castanyes cauen al terra humit i tapissat de fulles, mentre els bolets com el cep, l’oriol, la ginestrola i més tard els martinencs ajudats per les boires i el sol surten a les fagedes, alzinars i suredes.
L’aspecte cromàtic que ofereixen molts racons és per anar-hi a badar . De les fulles vermelles dels aurons es passa per tot un seguit de colors ocres, groguencs i ataronjats   que ens ofereixen els castanyers, faigs, roures i freixes, en contrast  amb el verd intens de les alzines i suros a les parts baixes o de les taques de pi pinassa al sector de Puigneulós.
Tots aquests canvis de temperatura, humitat i paisatge vegetal inciten als animals a nous comportaments que, si som observadors, podem anar descobrint.
Amb les primeres pluges, quan el terra s’estoba  neixen la tortuga mediterrània i la de rierol. Les formigues aturen la seva frenètica activitat, ja amb el rebost ben ple per passar l’hivern.
El moviment d’ocells és espectacular. Uns marxen cap a l’Àfrica per passar-hi l’hivern, com les orenetes o el xoriguer petit. Altres arriben als boscos de l’Albera fugint dels primers freds de l’alt Pirineu o del nord d’Europa, com el lluer, el reietó  i el grasset de muntanya. Als rius, estanys i conreus veiem els primers bernats pescaires i ja més tard apareixen les fredalugues que ens anuncien l’adéu definitiu de la tardor. També passen sense aturar-se pel damunt de l’Albera milers d’ocells de moltes espècies, que fugint del fred del nord del continent van cap a les seves zones d’hivernada dels sud d’Espanya o d’Àfrica. Cigonyes, oques, grues, aligots i tota mena de petits ocells poden fer gaudir als ornitòlegs d’unes bones jornades d’observació.
Tot i així, molts altres ocells residents tot l’any a l’Albera continuen com si res, la seva activitat normal, com la merla d’aigua que la podem veure fent “pesca submarina” prop del salt del Fitó o al llac de Requesens.
A finals de tardor, els rèptils i els amfibis s’amaguen en algun cau  per passar-hi tot l’hivern, inactius.
Les granyotes  s’enterren al fang de sota l’aigua i la tortuga excava un forat que abandonarà a l’arribada del bon temps, a finals de març.
El liró gris i la rata cellarda ocupant possiblement un vell niu de picot s’endormisquen a l’espera també, del bon temps, mentre que milers de rates penades ocupen els seus refugis d’hivern com ara mines abandonades, coves, forats d’arbre i edificis vells.
Però mentre uns s’adormen o desapareixen del territori, altres comencen a viure una activitat frenètica com el teixó, el senglar i el mufló  que a finals de tardor entren en zel, igual que les guilles, que amb alguna sortida nocturna podrem escoltar els seus udols imitant als llops que havien poblat l’Albera ara fa, encara no, cent anys.

L’Albera a la tardor, igual que la resta de l’any, és un escenari natural on cada dia i en cada moment s’hi representa l’obra de la natura, de la que val la pena ser-ne espectadors. Aprofitem-ho.

21- LA XOCOLATA. Lina Prud’Homme.

Què hi pot haver de més bo que una tassa de xocolata,  calenteta i  ben espessa per anar–hi sucant bastonets de pa ? Potser algú em respondrà : una bona tassa de « xicolata » ben calenta però no espessa, clareta. Això és el millor !
Diferents punts de vista gustatius que depenen de si hem nascut d’una o d’altra banda dels Pirineus.
LA XOCOLATA ALIMENT DELS DEUS
Com ja sabem tots,  la xocolata com moltes altres coses, ens va arribar  directament i gràcies a la descoberta del nou món,  que en aquella època  s’anomenava  les Indies.
Quan Hernan Cortés desembarcà a les costes de Mèxic va descobrir al mateix temps la civilització Asteca. Els Asteques, (i els Maies) tenien un déu que es deia Quetzalcoatl o  « La Serp de Plomes ». Aquest era un déu bo. Segons la tradició va ensenyar als homes els principis de l’astronomia, la medicina, les arts i també l’agronomia.
Hi havia un altre déu que representava la divinitat suprema, el seu nom era : Tezcatlipoca, ell donava la vida i la mort. Calia oferir-li sovint  cors calents i palpitants extrets en viu de víctimes juvenils.
Aquests dos déus, un dia es varen enfrontar. El perdedor fou Quetzalcoatl que va haver de marxar desterrat vers « el país d’on surt el sol ». Abans de partir però, va donar als homes  « el regal  suprem » : l’arbre del cacau, considerant els seus fruits com l’aliment més poderós i amb els efectes més benèfics per a l’organisme humà. Al mateix temps  va  fer la profecia del seu retorn,  dient que tornaria en l’any assenyalat amb el signe de « Ce-acalt ». Aquesta data en el calendari asteca, és doncs la del « retorn de la Serp de Plomes » i correspon a l’any 1519 de l’era cristiana.
                        Precisament en el any 1519, varen desembarcar  a les costes orientals de Mèxic els  primers espanyols encapçalats per Hernan Cortés.
Davant d’aquells éssers tan estanys, tots vestits de ferro i llançant focs mortífers a través dels seus arcabussos, els indígenes, van creure veure els enviats del déu « Serp de Plomes » i aquesta malaurada confusió va facilitar moltíssim la tasca dels « conquistadores ». Els conquistadors varen trobar  en aquelles terres uns pobles amb costums  i practiques estranyes que mai no varen cercar a comprendre. En canvi n’hi havia una que els va cridar molt la atenció.  La de la utilització del cacau en la seva doble funció : alimentícia i pecuniària.  Existeixen innumerables escrits, cròniques i cartes explicant  aquest usatge : « Utilitzen la moneda, no de metall sinó del fruit de certs arbres que se assembla a les ametlles »
Un altre : « Oh feliç moneda ! no sols és una beguda útil, sinó què no permet l’avarícia, ja que és un fruit » o encara :« Un esclau costa cent ametlles de cacau »
LA XOCOLATA DE MOCTEZUMA
Per adonar-nos  de la gran diferència de gust entre aquella xocolata i la que nosaltres coneixem avui,  enumeraré alguns dels components de la recepta original: Ametlles de cacau moltes, bitxo, macazuchil, (espècia tropical molt perfumada de la mateixa família que el pebre) i vainilla.
Si es volia un gust més dolç, calia posar-hi mel, ja que el sucre no es va conèixer en aquelles terres fins més tard, quan  els espanyols el varen portar via les illes Canàries.
També s’afegien altres espècies excitants per a conferir-li aquelles  qualitats tòniques i afrodisíaques que segons els cronistes tenia la xocolata de Moctezuma.
Hernan Cortés diu en una de les seves cartes : « Una sola tassa d’aquesta beguda enforteix tant el soldat, que pot caminar tot el dia sense sentir cap necessitat de prendre qualsevol altre aliment ».
El poble simple però, només barrejava el cacau amb farina de blat de moro torrada, per espessir i donar volum. Així preparen encara avui en dia a Mèxic la xocolata. A aquesta beguda li diuen « pinole ».
LA XOCOLATA A EUROPA
Foren les ordres eclesiàstiques les que introduïren les ametlles de cacau a Espanya.
En el llibre  « La Apologia del Chocolate » es diu que va ser  un frare anomenat fra Aguilar, que va marxar a Mèxic amb els conquistadors, el qui va enviar la recepta de la xocolata al pare abat d’El Monasterio de Piedra a  l’Aragó.
En el monestir de Poblet existeix una estança amb una gran xemeneia que s’anomena tradicionalment « La Xocolateria », on sembla ser els monjos degustaven la xocolata. Està situada  a sobre del claustre, al costat del palau del rei Martí. Al principi,  es considerava la xocolata com una medicina, quan no, com un filtre  màgic. Amb el temps,  se li va anar afegint sucre i llavors l’estima per a la xocolata va anar augmentant.
De primer, a Espanya, on moltes grans dames, assitien a les funcions religioses (llarguíssimes en  aquella època) amb uns potets plens de xocolata desfeta, que s’anaven prenent mentre escoltaven els argument teològics. Això es va acabar quan l’església va decretar l’excomunió per a tot aquell (o aquella) que practiqués aquest costum tan poc religiós
En el segle XVII, La passió per la xocolata ja havia conquerit la resta d’Europa.
A L’ESPANYOLA O A LA FRANCESA
A Espanya s’acostuma a dir « les coses clares i la xocolata espessa ».
A França es prefereix una beguda més fina i subtil, més líquida.
Dues maneres diferents, doncs, de concebre i preparar la xocolata desfeta. Dues escoles !
Certs autors ens expliquen que com els espanyols eren els amos del cacau en tenien en grans quantitats i el podien fer servir sense estalviar. Mentre que altres països es veien obligats de estalviar la « matèria prima ». En molts països de Europa es considera com de mala educació el fet  de introduir cossos sòlids dins d’una tassa per a portar-los seguidament fins a la boca amb l’ajuda dels dits. Es clar que, per a poder beure la xocolata com una altra beguda cal que sigui líquida : A la francesa.
A Espanya, una de les llibertats més apreciades que es pot prendre una persona ben educada és la de submergir un bastonet de pa, una galeta o un melindro dins d’una tassa i utilitzar-lo com a vehicle sòlid per a transportar el nèctar fins al paladar.Com és lògic per a que la xocolata s’enganxi bé li cal una certa densitat, ha de ser preparada : A la espanyola.

!A l’espanyola, a la Francesa , en bombó, en trufa o en torró la xocolata és un plaer sense restricció !

22-ARRÓS NEGRE.  Xef Joan Antoni Ferran de Matadepera.

Ingredients:
Sipions, arròs, ceba, tomàquet, alls, pebrot tendre, aigua, oli i sal.
Preparació:

Es pica bé la ceba i es posa a sofregir, en una cassola amb oli i un pessic de sal, a poc foc, remenant -la bastant sovint per a què no es cremi, fins que quedi ben fosca. Llavors, s'hi afegeixen unes dents d'all, una mica de pebrot tendre, també picat ben fi i una bona quantitat de sipions. S'hi dóna una remenada i es pica una mica de tomàquet, que també es tira a la cassola. Es va remenant per a què els sipions vagin deixant anar la mascara. Quan el sofregit està ben lligat, s'hi tira l'arròs i la sal, i se li fa donar un volt o dos. Després s'hi tira l'aigua bullint. Es deixa coure divuit minuts. Quan en faltin un parell, s'hi tiren uns alls picats al morter i deixatats en una cullerada d'oli.

23-MUSCLOS VINAGRETA. Xef José Rodríguez Garcia.

Ingredients :1 Kg de musclos, 1 ceba, 1 pebrot vermell, 1 pebrot verd, 1 cogombre petit, 250 cl d’oli d’oliva, 250 cl de vinagre, 1 cullerada a sopa de sal, 1cullerada a sopa de sucre, 1 cullerada a cafè de pebre, 500 cl d’aigua.
Preparació :  El dia abans, fer obrir els musclos al vapor. Després de cocció buidar l'aigua i deixar refredar-se. Posar al refrigerador el plat de cocció tancat.
Tallar en daus molt petits els llegums. Afegir l'oli d'oliva, el vinagre, la sal, el sucre, l'empebra i l'aigua. Barrejar el tot, rectificar de sal segons els gustos de cadascun i deixar descansar 24 hores. L'endemà, obrir els musclos traient la petxina superior i disposar-los en plat per tal d'afegir-hi la vinagreta de llegums. Servir bastant fresc acompanyat d'un vi « Mas Cristine » blanc.

24 - CANVI CLIMÀTIC I ENERGIA. Ramon Boix.

« Ramon Boix ens planteja una situació de canvis en el model energètic, com a una conseqüencia accelerada pel procés del canvi climàtic ». (1)
Ja fa temps que se’n parla del canvi climàtic, i amb contrevèrsia. Els científics admeten aquest fet, però discrepen de les causes que els provoquen. Per uns el produeix les emissions de CO2  pel consum de combustibles fòssils i aquesta hipòtesis és negada pels altres. Ara s’ha publicat, que grans empreses pagaven a experts per generar el dubte als ciutadants i continuar fent l’agost.
L’any 2006, ha estat localment el més sec dels últims anys – des de que disposem de dades estadístiques de les precipitacions -, amb una diminució de més de 300 litres de la mitjana.el més greu de tot és que el dies de pluja – poca o molta – s’han reduït a la meitat. Dic que és més greu la reducció del dies de precipitació que el de la pluja total, ja que com més dies plou més repartida està i, arbres, plantes i deus en surten beneficiades. Les pluges torrencials aprofiten poc i acaben a mar. El passat més de febrer, el Llobregat només portava l’aigua que hi abocaven els nuclis urbans del Portús i la Jonquera. L’any 2007 ha començat sec i amb un hivern de temperatures de tardor. Amb aquesta perspectiva, manca de pluja i neus al Pirineus, la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat, a tocat el « via fora » demanant a la població moderació en el consum d’aigua, ja que podria haver-hi restriccions. Per acabar d’agruejar el problema, hi ha aqüífers que estan contaminats de purins i per tant l’aigua no és potable. Les prediccions meteorològiques per la primavera, dieun que en conjunt serà seca malgrat que l’abril ha estat força generòs, per tant en fantasma de les restriccions va agafant forma i plana sobre la ciutadania en general.
Paradoxalment cada any augmenten el nombre d’hectàrees de conreus de regadiu, sense haver imposat decididament – amb subvencions a les explotacions productives comercialment – una modalitat que no sigui regar « a manta » o per inundació. Molts municipis impulsen iniciatives per fer noves urbanitzacions, que representarà un augment del nombre d’habitants, sense preveure’n els serveis. La Generalitat proveirà. Casualment els municipis que més creixen són els que menys recursos d’aigua tenen. Camps de golf ? Cap problema ! Esportivament parlant, els camps de golf han de ser verds a imatge i semblança dels d’Anglaterra ?. Allí al cap i a la fi van aprofitar el que tenien.
Les administracions ens donen un « bon » exemple d’estalvi d’aigua fent rotondes i parterres amb gespa anglesa – que s’ha de regar -, en lloc de posar-hi plantes del país habituades al clima mediterrani de sequera, fred, calor i vent. El canvi climàtic ens porta de dret al model energètic.
Per a uns és el moment de fer propaganda de les excel.lències de les centrals nuclears. És cert que les noves tecnologies les fan molt més segures, però, al darrera hi ha dos problemes importants :
A/ El manteniment : es necessiten recursos econòmics per tal de que les centrals continuïn funcionant amb seguretat.
B/ Els residus : es necessiten cementiris per emmagatzemar-los ja que tenen una vida activa de 25.000 anys. És obvi que ningú els vol prop del lloc on viu. Un problema afegit, amb els residus – plutoni – es poden fer bombes, fet reconegut per tothom després de crisis recents de Corea del Nord i de l’Iran.
D’altres veuen el gran negoci de les energies netes i alternatives – eufemismes, doncs no són ni netes ni alternatives -, que reben subvencions, tenen la venda assegurada a preus molt superiors als que paguem els usuaris. La producció normalment no es consumeix. Totes aquestes expectatives no preveuen reduir el consum, tot el contrari, l’objectiu és produir més electricitat per vendre’n més i augmentar el negoci.
Hi ha empreses elèctriques que recomanen mesures d’estalvi, però, com podem creure que empreses que estan en el mercat borsari apostin per reduir el consum i per tant rebaixar els beneficis ?
Entrem en el camp de la utopia. Decididament, si s’ha de reduir el consum d’energia, el primer pas seria que les empreses del sector fossin públiques i eficients. Totes. Les d’energies « alternatives » també.
Els parc eòlics, d’acord amb els ciutadans, s’haurien de construir en en lloc de més rendiment amb el menor impacte, expropiant els terrenys afectats, ja que seria una obra pública d’interès i benefici general.
Amb un temps prudencial – el menor possible – s’hauria de prohibir la venda de bombetes etc. i aparells electrodomèstics d’alt consum,  en benefici dels productes de baix consum – ja en venen – amb un seriós control, per no apujar els preus…que ja ens coneixem.
Hauríem de suprimir l’AVE i la MAT ? (TGV et THT)
(1) – Ramon Boix - L’Esquerda de la Bastida – Canvi climàtic i energia. p.11. N° 67, Maig 2007.

25 – L’ASE, EL RUC, EL GUARÀ …EL BURRO CATALÀ.